Bilingualism and language changethe production of the pronominal clitics and the differential object marking in majorcan catalan and spanish

Resum

Aquesta tesi doctoral examina els clítics pronominals del català i de l’espanyol de Mallorca, així com el Marcatge Diferencial d’Objecte (MDO) en l’espanyol de Mallorca. Més específicament, aquesta recerca se centra en tres fenòmens que constitueixen un continu entre l’ús dels clítics pronominals i l’ús del MDO. En primer lloc, els clítics pronominals s’examinen tenint en compte l’aparició d’al·lomorfs en contextos específics en relació amb el verb (sobretot en català), la qual cosa depèn també de la posició sintàctica que ocupen abans o després del verb (com a proclítics o enclítics). En segon lloc, els clítics pronominals de tercera persona que fan referència a objectes directes (OD) [+humà] i [+definit] són analitzats en estructures en les quals són duplicats per la corresponent frase nominal, en la que la presència del MDO apareix. De la mateixa forma, el MDO també s’analitza sense la presència de la duplicació del clític en la mateixa mena d’estructures. És rellevant afegir que aquesta recerca constitueix un estudi comparatiu amb dues perspectives diferents; és a dir, es realitzen dues comparacions centrades, d’una banda, en el contrast entre les varietats lingüístiques de Mallorca i de la Península (parlades a Barcelona) i, d’altra banda, en el contrast entre el català i l’espanyol de Mallorca, amb l’objectiu de verificar si existeix convergència entre aquestes dues varietats que conviuen a l’illa de Mallorca. Respecte als objectius que es persegueixen en aquesta tesi doctoral, el primer d’ells se centra en si el context bilingüe de Mallorca pot produir canvis lingüístics per la influència del contacte lingüístic o si el canvi lingüístic s’ha produït pel desenvolupament natural de la llengua en els fenòmens esmentats. El segon objectiu, relacionat amb el primer, se centra en si el canvi lingüístic pot haver-se vist accelerat o frenat a causa del contacte entre l’espanyol i el català a Mallorca seguint la proposta d’Enrique-Arias (2012), qui afirma que la presència d’estructures paral·leles pot afavorir la inhibició del canvi lingüístic. Finalment, el tercer objectiu persegueix concloure si les diferents variables socials dels participants poden influir en la producció de les diferents variants lingüístiques en l’espanyol i el català de Mallorca. Les variables socials analitzades són el gènere, l’edat, el nivell d’instrucció, l’àrea de residència, la preferència lingüística i el tipus de bilingüisme (simultani o seqüencial). Per a aquesta anàlisi, es realitzen diferents correlacions amb l’anàlisi estadística de Pearson (Chiquadrat) a través del programa de SPSS (Paquet Estadístic per a Ciències Socials). Per aconseguir els diferents objectius, es presenten els resultats obtinguts no sols a través de diferents estudis sincrònics, sinó també a través d’una anàlisi diacrònica de textos antics en català i en espanyol. D’una banda, l’anàlisi sincrònica es compon de dades provinents de noranta-sis entrevistes orals espontànies (51 en espanyol i 45 en català), així com dades de dos qüestionaris diferents. El primer qüestionari és el que coneixem amb el terme d’etnolingüístic, ja que és el que ha permès que els participants d’aquesta tesi doctoral hagin sigut classificats depenent de la seva preferència lingüística en situacions concretes respecte a l’espanyol i al català. El segon qüestionari es basa en dades estimulades relacionades amb els fenòmens analitzats en aquesta recerca. De forma més concreta, aquest qüestionari presenta dues tasques diferents. La primera se centra en judicis de gramaticalitat d’estructures amb clítics pronominals de primera i segona persona del català de Mallorca i del català central. La segona tasca es basa en la producció dels mateixos clítics, en la qual els parlants havien de triar un al·lomorf considerat peninsular (propi del català central) o no peninsular (propi del català insular); és a dir, aquesta segona tasca té com a finalitat comprovar quina és la preferència lingüística dels parlants en construccions en les quals han d’escollir una forma peninsular (pròpia del català central) o una forma vernacular (no peninsular). D’altra banda, l’anàlisi diacrònica se centra en textos antics de les dues varietats lingüístiques del català (balear i central) datats entre els segles XIII i XVII, a través del corpus CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic, 2009), així com en textos de l’espanyol de Mallorca del segle XVIII del Corpus Mallorca (Enrique-Arias, 2012, 2020). Els resultats confirmen que no existeix una convergència total entre les dues llengües que coexisteixen a l’illa de Mallorca, a pesar que es troben transferències esporàdiques que es produeixen en les dues direccions; és a dir, no sols de l’espanyol al català, sinó també en sentit contrari. A més a més, les transferències depenen de la preferència lingüística dels parlants, per la qual cosa aquells que prefereixen l’ús del català produeixen més transferències en espanyol, mentre que els qui prefereixen l’ús de l’espanyol produeixen més transferències en català. Per tant, la majoria dels bilingües de Mallorca no sols produeixen, sinó també accepten les formes no peninsular a gran escala. També es confirma la inhibició del canvi lingüístic, atès que s’observa que els clítics pronominals de primera i segona persona que s’usen actualment són els mateixos que s’usaven fa segles en el català de Mallorca, sobretot en el període anterior al segle XVII, moment en el qual el contacte amb l’espanyol va començar a ser més intens a les Illes.